Les competències bàsiques i els sistemes pedagògics del segle XX

L’article Sistemes pedagògics i competències escrit per Martí Teixidó i Planas tracta sobre l’aplicació del currículum escolar per competències a les escoles i la finalitat d’aquest desenvolupament. També parla dels sistemes pedagògics iniciats al segle XX, lamentablement ignorats a l’actualitat.

La Unió Europea, Espanya i Catalunya ha desenvolupat a les seves escoles un currículum escolar per competències. Aquest procés s’ha iniciat amb la dues finalitats: que l’educació que reben els joves sigui més eficaç i que l’escola s’apropi a la realitat social existent avui dia, la qual es troba en un canvi constant.

Es pot dir que l’escola és un sistema obert on no només intervenen instruments escolars, sinó que també hi intervenen múltiples variables externes: variables de context, d’entrada, de procés i de producte. Les de context fan referència als alumnes, les famílies, l’entorn social, la societat de la comunicació...; les d’entrada agrupen el professorat, els recursos materials i la inversió econòmica; les variables de procés, què depenen de l’equip docent i personal de servei i que inclouen l’organització de les situacions d’aprenentatge i la interacció entre els alumnes i el mestre i les de producte, que són els resultats escolars i el procés d’aprenentatge que segueix l’alumne per arribar a aconseguir-lo.

Actualment, es manté una escola tradicional basada en la paraula del mestre, en el llibre de text i exercicis sobre aquest mateix, en activitats més teòriques que pràctiques, en sortides afegides sense cap mena d’aprenentatge afegit, etc. La cultura de masses i consum és l’entorn que ens envolta avui dia i la institució escolar s’ha d’adaptar a la realitat social i cultural existent en cada moment per garantir que tot ciutadà desenvolupi les capacitats necessàries per sobreviure en la societat i ser capaç de decidir la cultura personalitzada. L’educació escolar s’adequa a la realitat existent a l’actualitat? Realment garanteix als alumnes les capacitats necessàries perquè puguin actuar en les situacions més complexes?

Per parlar de la realitat social cal tenir en compte la Progressive Education, ja que el seu currículum es centra en aprenentatges funcionals, els quals són aplicables a la vida diària i trenquen amb l’antiga idea de preparar als alumnes per a la universitat o per a la vida adulta. Aquest tipus d’educació és la que s’adapta a la societat i a la quotidianitat dels individus dins aquesta comunitat.

A partir d’aquí, no només trobem la Progressive Education com un model a seguir o tenir en compte, sinó que trobem múltiples sistemes que podrien adaptar-se a l’educació actual i serien molt més eficaços. Es tracta dels sistemes pedagògics iniciats durant el segle XX dins el corrent de l’Escola Activa.

Els pioners dels sistemes pedagògics del segle XX 

 

Adolphe Ferrière, Ovide Decroly, Maria Montessori, William-Heart Kilpatrick, Helen Parkhurst, Carleton Washburne

Peter Peterson, Roger Cousinet, Rudolph Steiner, Célestin Freinet, Francesco Tonucci, Edgar Faure

L’Escola Nova o Escola Activa, què és i representa tot moviment o conjunt de moviments encaminats a perfeccionar i vitalitzar l’educació ja existent en aquells temps. Es basa en una educació no arbitrària i democràtica, on no hi ha cap currículum preestablert, el joc i els valors són essencials en l’activitat del dia a dia, les famílies tenen una gran importància en l’educació dels seus fills i el paper dels mestres es basa en orientar i guiar el nen per poder satisfer les seves necessitats d’aprenentatge. Ferrière va sintetitzar els 30 punts d’aquest tipus de pedagogia. http://totum-revolutum.blogspot.com.es/2007/08/els-30-punts-de-lescola-nova.html

La globalització I centres d’interès de Decroly (1907). Diu que el descobriment de les necessitats del nen permet conèixer els seus interessos, els quals mantindran la seva atenció i ells mateixos voldran aprendre més. Els centres d’interès són la observació, què permet crear; l’associació, que permet relacionar les coses i l’expressió. A més, proposa l’aprenentatge des de la globalitat, ja que tal com diu Martí Teixidó: l’infant no veu la realitat fragmentada en ciències com els adults la veiem.

El desenvolupament i maduració de la primera infància a la llar d’infants i al parvulari de Maria Montessori (1907). La pedagogia de Maria Montessori representa l’inici de la biologia de l’educació projectada com a sentit i finalitat de l’educació humana. Per a aquest model pedagògic el medi juga un paper fonamental, ja que fomenta l’autoaprenentatge i el creixement del nen; el rol de l’adult és guiar el nen i ser un observador conscient (invisibilitat de l’educador) i quant als coneixements, han de ser percebuts pels alumnes com a conseqüència del seu raonament partint dels seus coneixements previs. Montessori considera que els materials didàctics són molt important per al desenvolupament del nen, ja que  perquè inciten a la creativitat i fomenten l’autocorrecció de l’infant.

El mètode de projectes de Kilpatrick (1918). L’aprenentatge s’ha de basar en experiències significatives, en els interessos dels alumnes, els quals cal que siguin el centre del procés d’aprenentatge. Segons Kilpatrick l’estudiant ha de seguir quatre fases en l’elaboració d’un projecte: la proposta, la planificació, l’elaboració i l’avaluació. A més, posa èmfasi en el treball individual de l’alumne, sense deixar de banda en cap moment els interessos del grup.

Pla Dalton d’individualització i contractes de Helen Parkhurst (1920). El Pla Dalton és un pla educatiu centrat en la individualització de l’ensenyament i en la pràctica personal del nen. Aquest treball individual realitzat per l’alumne en un primer moment acaba desembocant en el grup, que és on troba reconeixement. El programa d’aprenentatge es divideix en deu unitats mensuals, subunitats setmanals i diàries i, són les assignacions que el professor preveu segons l’edat i la capacitat dels alumnes.

Sistema Winnetka amb programa mínim i programa de desenvolupament de Washburne (1920). Aquest sistema té en compte la perspectiva individual i social de l’infant. Així, es basa en quatre principis bàsics: el dret a desenvolupar aptituds i adquirir coneixements, el dret a viure una vida plena i alegre, el progrés de la humanitat depèn del desenvolupament dels individus i, el bé de la societat depèn de la intenta consciència social individual. Washburne proposa dos programes, el mínim, on els alumnes amb més dificultats se sentiran agustos, ja que seran atesos de manera directa i, el de desenvolupament, preferit per alumnes amb més possibilitats.

Pla Jena per a grups d’alumnes de diferents edats de Petersen (1924). És una pedagogia basada en la vida comunitària, on els nens tenen una completa llibertat de moviments i on s’afavoreix l’activitat espontània. L’escola s’organitza de manera familiar i l’alumnat es divideix en quatre grups de nens i nenes de tres edats diferents (7-9 anys, 10-12 anys, 13-15 anys i 15-17 anys). Els nois i noies treballen conjuntament ajudant-se uns als altres.  

Mètode de treball lliure en grups i càrrecs socials de Cousinet (1920). Cousinet sempre ha partir de l’observació i fonamenta la pedagogia en l’experimentació. Algunes de les seves aportacions pedagògiques són les següents: els alumnes s’agrupen lliurament i tenen càrrecs rotatius; el joc com a activitat de desenvolupament i aprenentatge; l’infant és una persona; els exercicis típicament escolars s’han de reduir al mínim; el treball en equip cal que estigui ben reglat, etc.

Tècniques de l’Escola Moderna amb la impremta de Freinet i CEL/ICEM (1927-1980). És la pedagogia del treball cooperatiu i un autèntic laboratori de pedagogia pràctica. L’escola s’organitza en base a la societat, ja que s’espera que els alumnes siguin capaços de canviar la societat. D’aquesta manera, l’escola de Freinet era un sistema obert que està en constant interacció amb el medi i la societat del treball. Alguns dels seus treballs més important elaborats amb els alumnes són la impremta, el text lliure, el diari escolar...

L’escola com a investigació de Tamagini, Pettini, Codignola, Ciari, Lodi, Alfieri, Rodari, Tonucci i MCE (1951-1980). Aquest projecte educatiu va sorgir per diversos mestres italians després de la Guerra Mundial amb la finalitat de reconstruir la ciutat i fer ciutadans competents i compromesos amb la vida cultural i institucional. Per aquesta pedagogia juguen un paper fonamental les relacions i la comunicació per a la integració social i posa èmfasi en els jocs de simulació a les ciències socials, a la creativitat artística i la lliure expressió i a l’observació, el medi natural, etc.

La ciutat educadora de Comissió UNESCO amb E. Faure (1972). Els mestres són els mediadors entre la ciutat i els alumnes, cal que disposin de tots els recursos de la ciutat i que orientin als alumnes. Aquest projecte agrupa termes com el civisme, la capacitat crítica i l’aprenentatge de servei.