Les competències bàsiques i els sistemes pedagògics del segle XX

L’article Sistemes pedagògics i competències escrit per Martí Teixidó i Planas tracta sobre l’aplicació del currículum escolar per competències a les escoles i la finalitat d’aquest desenvolupament. També parla dels sistemes pedagògics iniciats al segle XX, lamentablement ignorats a l’actualitat.

La Unió Europea, Espanya i Catalunya ha desenvolupat a les seves escoles un currículum escolar per competències. Aquest procés s’ha iniciat amb la dues finalitats: que l’educació que reben els joves sigui més eficaç i que l’escola s’apropi a la realitat social existent avui dia, la qual es troba en un canvi constant.

Es pot dir que l’escola és un sistema obert on no només intervenen instruments escolars, sinó que també hi intervenen múltiples variables externes: variables de context, d’entrada, de procés i de producte. Les de context fan referència als alumnes, les famílies, l’entorn social, la societat de la comunicació...; les d’entrada agrupen el professorat, els recursos materials i la inversió econòmica; les variables de procés, què depenen de l’equip docent i personal de servei i que inclouen l’organització de les situacions d’aprenentatge i la interacció entre els alumnes i el mestre i les de producte, que són els resultats escolars i el procés d’aprenentatge que segueix l’alumne per arribar a aconseguir-lo.

Actualment, es manté una escola tradicional basada en la paraula del mestre, en el llibre de text i exercicis sobre aquest mateix, en activitats més teòriques que pràctiques, en sortides afegides sense cap mena d’aprenentatge afegit, etc. La cultura de masses i consum és l’entorn que ens envolta avui dia i la institució escolar s’ha d’adaptar a la realitat social i cultural existent en cada moment per garantir que tot ciutadà desenvolupi les capacitats necessàries per sobreviure en la societat i ser capaç de decidir la cultura personalitzada. L’educació escolar s’adequa a la realitat existent a l’actualitat? Realment garanteix als alumnes les capacitats necessàries perquè puguin actuar en les situacions més complexes?

Per parlar de la realitat social cal tenir en compte la Progressive Education, ja que el seu currículum es centra en aprenentatges funcionals, els quals són aplicables a la vida diària i trenquen amb l’antiga idea de preparar als alumnes per a la universitat o per a la vida adulta. Aquest tipus d’educació és la que s’adapta a la societat i a la quotidianitat dels individus dins aquesta comunitat.

A partir d’aquí, no només trobem la Progressive Education com un model a seguir o tenir en compte, sinó que trobem múltiples sistemes que podrien adaptar-se a l’educació actual i serien molt més eficaços. Es tracta dels sistemes pedagògics iniciats durant el segle XX dins el corrent de l’Escola Activa.

Els pioners dels sistemes pedagògics del segle XX 

 

Adolphe Ferrière, Ovide Decroly, Maria Montessori, William-Heart Kilpatrick, Helen Parkhurst, Carleton Washburne

Peter Peterson, Roger Cousinet, Rudolph Steiner, Célestin Freinet, Francesco Tonucci, Edgar Faure

L’Escola Nova o Escola Activa, què és i representa tot moviment o conjunt de moviments encaminats a perfeccionar i vitalitzar l’educació ja existent en aquells temps. Es basa en una educació no arbitrària i democràtica, on no hi ha cap currículum preestablert, el joc i els valors són essencials en l’activitat del dia a dia, les famílies tenen una gran importància en l’educació dels seus fills i el paper dels mestres es basa en orientar i guiar el nen per poder satisfer les seves necessitats d’aprenentatge. Ferrière va sintetitzar els 30 punts d’aquest tipus de pedagogia. http://totum-revolutum.blogspot.com.es/2007/08/els-30-punts-de-lescola-nova.html

La globalització I centres d’interès de Decroly (1907). Diu que el descobriment de les necessitats del nen permet conèixer els seus interessos, els quals mantindran la seva atenció i ells mateixos voldran aprendre més. Els centres d’interès són la observació, què permet crear; l’associació, que permet relacionar les coses i l’expressió. A més, proposa l’aprenentatge des de la globalitat, ja que tal com diu Martí Teixidó: l’infant no veu la realitat fragmentada en ciències com els adults la veiem.

El desenvolupament i maduració de la primera infància a la llar d’infants i al parvulari de Maria Montessori (1907). La pedagogia de Maria Montessori representa l’inici de la biologia de l’educació projectada com a sentit i finalitat de l’educació humana. Per a aquest model pedagògic el medi juga un paper fonamental, ja que fomenta l’autoaprenentatge i el creixement del nen; el rol de l’adult és guiar el nen i ser un observador conscient (invisibilitat de l’educador) i quant als coneixements, han de ser percebuts pels alumnes com a conseqüència del seu raonament partint dels seus coneixements previs. Montessori considera que els materials didàctics són molt important per al desenvolupament del nen, ja que  perquè inciten a la creativitat i fomenten l’autocorrecció de l’infant.

El mètode de projectes de Kilpatrick (1918). L’aprenentatge s’ha de basar en experiències significatives, en els interessos dels alumnes, els quals cal que siguin el centre del procés d’aprenentatge. Segons Kilpatrick l’estudiant ha de seguir quatre fases en l’elaboració d’un projecte: la proposta, la planificació, l’elaboració i l’avaluació. A més, posa èmfasi en el treball individual de l’alumne, sense deixar de banda en cap moment els interessos del grup.

Pla Dalton d’individualització i contractes de Helen Parkhurst (1920). El Pla Dalton és un pla educatiu centrat en la individualització de l’ensenyament i en la pràctica personal del nen. Aquest treball individual realitzat per l’alumne en un primer moment acaba desembocant en el grup, que és on troba reconeixement. El programa d’aprenentatge es divideix en deu unitats mensuals, subunitats setmanals i diàries i, són les assignacions que el professor preveu segons l’edat i la capacitat dels alumnes.

Sistema Winnetka amb programa mínim i programa de desenvolupament de Washburne (1920). Aquest sistema té en compte la perspectiva individual i social de l’infant. Així, es basa en quatre principis bàsics: el dret a desenvolupar aptituds i adquirir coneixements, el dret a viure una vida plena i alegre, el progrés de la humanitat depèn del desenvolupament dels individus i, el bé de la societat depèn de la intenta consciència social individual. Washburne proposa dos programes, el mínim, on els alumnes amb més dificultats se sentiran agustos, ja que seran atesos de manera directa i, el de desenvolupament, preferit per alumnes amb més possibilitats.

Pla Jena per a grups d’alumnes de diferents edats de Petersen (1924). És una pedagogia basada en la vida comunitària, on els nens tenen una completa llibertat de moviments i on s’afavoreix l’activitat espontània. L’escola s’organitza de manera familiar i l’alumnat es divideix en quatre grups de nens i nenes de tres edats diferents (7-9 anys, 10-12 anys, 13-15 anys i 15-17 anys). Els nois i noies treballen conjuntament ajudant-se uns als altres.  

Mètode de treball lliure en grups i càrrecs socials de Cousinet (1920). Cousinet sempre ha partir de l’observació i fonamenta la pedagogia en l’experimentació. Algunes de les seves aportacions pedagògiques són les següents: els alumnes s’agrupen lliurament i tenen càrrecs rotatius; el joc com a activitat de desenvolupament i aprenentatge; l’infant és una persona; els exercicis típicament escolars s’han de reduir al mínim; el treball en equip cal que estigui ben reglat, etc.

Tècniques de l’Escola Moderna amb la impremta de Freinet i CEL/ICEM (1927-1980). És la pedagogia del treball cooperatiu i un autèntic laboratori de pedagogia pràctica. L’escola s’organitza en base a la societat, ja que s’espera que els alumnes siguin capaços de canviar la societat. D’aquesta manera, l’escola de Freinet era un sistema obert que està en constant interacció amb el medi i la societat del treball. Alguns dels seus treballs més important elaborats amb els alumnes són la impremta, el text lliure, el diari escolar...

L’escola com a investigació de Tamagini, Pettini, Codignola, Ciari, Lodi, Alfieri, Rodari, Tonucci i MCE (1951-1980). Aquest projecte educatiu va sorgir per diversos mestres italians després de la Guerra Mundial amb la finalitat de reconstruir la ciutat i fer ciutadans competents i compromesos amb la vida cultural i institucional. Per aquesta pedagogia juguen un paper fonamental les relacions i la comunicació per a la integració social i posa èmfasi en els jocs de simulació a les ciències socials, a la creativitat artística i la lliure expressió i a l’observació, el medi natural, etc.

La ciutat educadora de Comissió UNESCO amb E. Faure (1972). Els mestres són els mediadors entre la ciutat i els alumnes, cal que disposin de tots els recursos de la ciutat i que orientin als alumnes. Aquest projecte agrupa termes com el civisme, la capacitat crítica i l’aprenentatge de servei.

Rudolf Steiner

Rudolf Steiner va néixer a Croàcia el 25 de febrer de l’any 1861 i va morir el 30 de març de 1925 a Suïssa. Va destacar com a filòsof, educador, pedagog, pensador social, arquitecte, artista i escriptor i, va ser el fundador de nombroses doctrines, com l’antroposofia, l’educació Waldorf, l’agricultura biodinàmica, la medicina antroposòfica i la nova forma artística de l’eurítmia.

Rudolf Steiner va fundar l’escola Waldorf després de la Primera Guerra Mundial (1914), avui dia expandida per tot el món. També va fundar altres escoles basades en els seus principis educatius (llibertat, igualtat i fraternitat) a diferents llocs del món, tot i que la Waldorf va ser la més important. Va fundar el sistema agrícola, conegut actualment amb el nom d’Agricultura biodinàmica; la medicina antroposòfica i alguns centres d’acollida per a nens i adults amb discapacitat. Com a arquitecte, va construir 17 edificis, entre els quals es troben els dos grans edificis de Goetheanum, construïts amb la finalitat d’acollir una Universitat de Ciència Espiritual i reconeguts com a obres mestres de l’arquitectura moderna.

Steiner va explorar la naturalesa interior de l’ànima humana i l’esperit, va desenvolupar els nous mètodes de meditació, va investigar les experiències humanes abans del naixement i després de la mort, va mirar cap enrere en la història espiritual i l’evolució de la humanitat i va fer estudis detallats de la reencarnació. Per a Steiner, la llibertat i la individualitat de l’ésser té una gran importància i ho exposa amb les següents paraules:

“Ser lliure és ser capaç de pensar els propis pensaments, no els pensaments merament corporals o de la societat, sinó pensaments generats pel nostre ser més intern i profund, més original, més essencial i espiritual, la nostra individualitat.”

La pedagogia Waldorf

Les escoles Waldorf són organismes socials que es caracteritzen per no ser selectius, per ser multiculturals i mixtos, per no tenir una estructura de direcció jerarquitzada i, per posseir una educació centrada principalment en el nen i basada en el continu estudi de l’ésser humà en desenvolupament.

Steiner va crear la pedagogia Waldorf i la va basar en el coneixement profund de l’home i del món. La primera escola en adoptar aquesta pedagogia va ser l’escola coneguda com a die Waldorfschule, fundada per Rudolf Steiner el 1919 a Stuttgart, ciutat d’Alemanya. Va ser creada per educar els nens dels treballadors de la fàbrica de cigarrets Waldorf Astoria, tot i que Steiner es va encarregar personalment de donar classes nocturnes als obrers de la fàbrica i de formar els mestres fundadors de l’escola. En pujar al poder Hitler i implantar el nazisme, les escoles Waldorf van ser tancades, ja que no es podia consentir una pedagogia basada en la llibertat. Però, el 1945, acabada la Segona Guerra Mundial, les escoles van tornar a funcionar i van començar a estendre’s per tot el món.

L’educació Waldorf, en general, té tres funcions principals: capacitar al nen per manejar la seva vida en el món de l’adult, aportar joves a la societat amb les eines i les capacitats necessàries per satisfer les necessitats de l’educació i donar als nens una formació moral pel bé de la societat i per preservar el nivell cultural.

Quant a l’ensenyament, practica un enfocament evolutiu en funció dels aspectes fisiològics, psicològics i espirituals del nen. D’aquesta manera, en funció de l’edat dels infants corresponen unes o altres formes d’aprenentatge. Per aquest motiu, a les escoles Waldorf l’ensenyament s’imparteix en grups per edats i mixtos i, aquest fet suposa l’existència de diferents capacitats. Mitjançant aquest procés, els nens aprenen a acceptar i apreciar les aptituds dels altres i a valorar les seves amb la finalitat de superar-se a ell mateix i no superar als altres. 

Aquesta filosofia es pot veure representada en els festivals escolars organitzats per les escoles Waldorf, en què els infants mostren als seus pares i amics els diferents treballs i tasques que han estat realitzant amb els mestres del centre a les aules. L’únic objectiu d’aquesta activitat és que els alumnes se sentin orgullosos del treball realitzat i de poder representar el que saben fer davant dels seus familiars. Aquests festivals estan dissenyats específicament per a cada edat amb la finalitat que els alumnes els puguin viure d’una manera pròpia i personal, els estils de les representacions varia segons l’edat i l’evolució dels alumnes i, a més, donen molta importància a les estacions de l’any, ja que cada festival forma part d’un cicle que a més de mostrar el canvi extern de les estacions al llarg de l’any, expressa el sentiment intern del calendari espiritual.       

     

Un altre aspecte que té molt en compte aquest model educatiu és el medi ambient, ja  que a les escoles Waldorf juga un paper principal: l’escola intenta transmetre aquesta idea als seus alumnes des de ben petits mitjançant jocs, cançons i activitats amb la finalitat que s’interessin i se sentin responsables del món natural que els envolta.

Escola Waldorf-Steiner el Til·ler – Projecte educatiu

L’Escola Waldorf-Steiner el Til·ler es basa en la pedagogia Waldorf. Una pedagogia que es centra en el nen i intenta assolir totes les seves necessitats. D’aquesta manera, els nens no fan el mateix en cada curs, ja que per aquesta pedagogia el centre és el nen i el que s’estudia és l’evolució i el creixement que segueix el grup. O sigui que no hi ha marcat el que s’ha de fer, es tenen uns objectius marcats però no la manera d’arribar a aquests objectius. La manera d’arribar depèn del grup, de l’entorn, del país, etc. 

L’escola té una manera mística i global d’entendre el món i l’home i té molt en compte l’evolució física, anímica o interior del pensar, el sentir i del que és la voluntat del ser. Això està també lligat a la societat històrica i al context social del moment, cal mirar tot en conjunt, ja que no només és ensenyament-aprenentatge, sinó que també es tracta de despertar capacitat.

Horari del centre

En aquest centre els nens només acudeixen a classe al matí, de tres quarts de nou a tres quarts de dues. Tot i que els de cinquè tenen una tarda reservada per fer tallers i els de sisè dos tardes per fer tallers de fusta i pedra. L’escola ha decidit adoptar aquest horari intensiu perquè tot va lligat, ja que el nen quan ve a la tarda no recorda les coses que ha fet durant el matí, sinó que ve amb el cap ficat en el que farà a la tarda sense tenir en compte les coses ja donades. En les primeres hores es fa la part més mental, on es donen diferents conceptes, i després la part pràctica, en què es fan treballs artístics i tallers. Es fa d’aquesta manera amb la finalitat que el nen no s’esgoti de tants conceptes, ja pensen que els nens no només aprenen mitjançant conceptes, sinó que hi ha molts més mètodes.

Assignatures i mètode d’ensenyament

Per a una escola Waldorf dels cero als set anys és educació infantil, dels set als catorze primària i de catorze fins que acaben és secundària i batxillerat. Les assignatures es fan en funció del moment i el clima o actitud dels nens, per exemple la física no entra en qualsevol moment, entra en un moment molt concret del procés tot i que coincideix bastant amb el que demana el departament. A nivell de currículum no és gaire diferent l’actitud final de sisè d’una escola normal i d’una Waldorf, tot i que el moment de donar les assignatures sí que és bastant diferent. En aquesta escola durant primer i segon no hi ha assignatures, només es fa lectura, escriptura i treball artístic; a tercer ja es comença amb coses més socials, com comentar un edifici; a quart es dóna una primera idea de què és una aula botànica; i a cinquè i sisè ja entra geometria i conceptes més progressius. Les assignatures es fan per períodes de quatre setmanes, per exemple: quant a l’assignatura de matemàtiques, durant les dues primeres hores es fa la classe principal, on els nens experimenten moltes vivències i després es fan les fraccions o la resta portant, els percentatges, les potències, les àrees, etc. Tot es fa com en un bloc unitari. La base perquè el nen pugui interioritzar bé el tema és la seva introducció: per entrar-hi bé cal seguir un temps perquè els nens no només assimilin conceptes petits, sinó que busquin la vivència lligada al moment.  Una gran diferència que caracteritza aquesta escola envers la resta és que primer s’ensenya a escriure i un cop l’escriptura està ja integrada s’ensenya a llegir, en canvi en les escoles normals els nens primer aprenen a llegir i després a escriure.

Mètode d’avaluació

L’avaluació que segueix aquest centre és qualitativa i està marcada per l’observació, ja que a l’escola es fa un treball d’observació diari dels nens, del seu creixement físic i emocional. La finalitat d’aquesta avaluació és seguir l’evolució individual de cada alumne i observar la relació existent entre cada grup. A nivell intern es realitza una avaluació trimestral, però aquesta informació no es passa als pares. En la primera els mestres es reuneixen i cada tutor representa la imatge del seu grup classe; en la segona es parla de cada alumne de manera individual i en la última es realitza l’avaluació final, en la qual es té en compte l’avaluació que ha seguit el nen d’una forma bastant objectiva.

Distribució interior de les aules

A l’escola Waldorf-Steiner el Til·ler les aules són mòduls de fusta i cadascuna d’elles està composta per dotze o tretze nens. Les aules estan totalment adaptades als nens i disposen del material necessari per a la realització de les activitats que els alumnes fan al llarg de tot el curs. Entre d’altres, hi ha una pica on els nens es poden rentar les mans, els pinzells, etc.; una prestatgeria en la qual els nens guarden els seus quaderns de treball, les manualitats fetes a classe i, altre material escolar; un armari on els alumnes deixen la bata, les botes d’aigua, la jaqueta...; una taula amb una serra, fusta, llimes, etc. Un dels aspectes més característics de les aules d’aquesta escola són les pissarres, les quals, a diferència d’altres escoles, no s’ha canviat per una de digital. La pissarra forma part de l’ensenyament i l’aprenentatge dels alumnes, ja que tot el que s’explica a classe s’apunta a la pissarra d’una manera artística amb la finalitat que els alumnes prestin atenció i es sentin interessats pels conceptes mostrats pel professor o pels mateixos alumnes. Al final de cada classe la pissarra acaba així:

 

 

Una classe de música dels alumnes de cinquè

A l’escola Waldorf les classes són d’aproximadament dotze alumnes i duren una hora. En aquest centre es va dels sentits a l’acció o de l’acció als sentits depenent del nen i del tema que es pretén donar. D’aquesta manera, la classe no comença amb la introducció de la lliçó que es donarà, sinó que es comença amb una activitat amb què els nens poden experimentar directament el tema que explicarà el mestre a continuació.

En aquesta classe en concret, el mestre arriba i saluda als seus alumnes i, seguidament agafa la flauta i comença a tocar una cançó mentre mira els seus alumnes. Tot i que els alumnes tornen del patí, no estan gens esverats i escolten el mestre amb atenció. Un cop la cançó ha acabat és el torn dels alumnes, els quals passen mitja hora tocant cançons amb la flauta de diferents maneres i amb diverses finalitats. Els alumnes es mantenen en silenci i fan cas a totes les indicacions del professor, es nota que estan agust. Tot i que, quan falten quinze minuts pel final el mestre proposa els alumnes fer un joc, el qual permet que els alumnes segueixin aprenent i divertint-se alhora.

Cal destacar que a les classes els alumnes són els protagonistes i la relació existent entre tots ells és de respecte i amistat en tot moment.